SOBRE MI

James Manresa

Maig 1997

De peu en aquest petit tros de bosc inclinat, tinc clar que és aquí on vull viure. Una suau primavera escampa el seu Sol sobre mi i m’embolcalla el que m’agrada anomenar “silenci natural”: ocells piulant i, si m’ho permeteu, el rumor de la brisa mediterrània.

Miro al meu voltant, absorbint cada detall: pins, alzines, papallones, gajos, mallerengues i d’altres ocells creuen el paisatge a gran velocitat en totes direccions. Obro els braços i amb ulls humits, parlo.

“Desitjo formar part de vosaltres, viure entre vosaltres, pertànyer a la vostra comunitat. Friso per la vostra acceptació , protecció i fins i tot amor. Acolliu-me i faré els possibles per a retornar-vos a allà d’on mai se us hauria d’haver destorbat. Acolliu-me i us ajudaré a reconquerir el planeta.”

james-manrresa-aigua

Tot havia començat amb un patata.

Una vintena d’anys abans, a Pineda de Mar, un tranquil poblet costaner entaforat entre la Mediterrània i les muntanyes del Montnegre, fitava impacientment un test. La terra no semblava moure’s ni mostrar cap senyal de vida. M’estava decebent per moments; m’havien ensarronat les mestres de l’escola? L’estava regant massa? Havia entès correctament les instruccions?

Potser el meu català no era prou bo. De fet, havia nascut a Anglaterra i només feia un parell d’anys que ens havíem traslladat a Catalunya. Ma mare, na Christine, era anglesa i mon pare, en Josep, català, però tots dos m’havien parlat sempre en anglès, conscients que això m’obriria portes quan em fes gran (Gràcies!).

Segona la Senyoreta Montse, si tallaves un tros de patata que contingués una mena d’osca i l’enterraves, en sortiria una planta i produiria més patates.

Ostres! Alimentaria la meva família i els estalviaria d’anar a comprar!

Però allà no s’esdevenia res, nothing, rien, nada! La punyetera patata no feia res de res, i això que ja feia mitja hora que l’havia plantada!

Finalment me’n vaig cansar i vaig tornar a jugar amb el meu estimat Tente, un joc de blocs de construcció semblant al Lego, (però més xulo!) que ocupava la major part del meu temps d’oci.

Uns dies més tard, era a la cuina quan de reüll em va semblar veure alguna cosa verda. Enmig del test oblidat, una petita planta havia aconseguit travessar la terra seca i aixecar-se uns impressionant dos centímetres. Allò era màgia, màgia autèntica, vull dir: qui s’esperaria que d’una patata en sorgís una planta? Vaig cridar.

I llavors em va venir al cap la iaia Antonia.

Ella vivia a la planta baixa d’un edifici al centre del poble i havia aconseguit convertir el pati interior en un preciós jardí admirat per tots els veïns. S’hi passejava inspeccionant les plantes una a una, cada dia, arrancant delicadament fulles seques i pètals marcits. Quan es considerava satisfeta amb la feina feta, preparava un plat amb engrunes de pa i me’l donava perquè les deixés al terra del jardí. Llavors tots dos tornàvem dins de casa i des de la finestra observàvem com els ocells se’ls cruspien com si no hi hagués demà.

Però jo no mirava sempre els ocells. Contemplava la iaia Antonia.

Tenia la boca entreoberta, amb els llavis corbats cap amunt a les comissures en un dolç, gairebé infantil, somriure, i els seus ulls verdosos desprenien una lluentor especial, com si somniessin. Una vida saludable, però no fàcil, li havia regalat una pell suau com la d’un nadó, tot i que li apareixien algunes arrugues a les galtes i al front que li donaven un aire entranyable quan somreia. El jardí se li reflectia a les pupil·les i em donava la impressió que allà s’hi ocultava una profunda complicitat, un paradís secret on amagar-se quan la vida quotidiana es podia fer pesada.

Fitant bocabadat la patatera, vaig sentir que la clau d’aquell mateix paradís se m’acabava d’entregar.

Podia veure-hi amb la mirada de la iaia Antonia.

Contactar

Si voleu contactar amb mi, podeu fer-ho emplenant aquest formulari. Fins aviat!