El blau de les perpendiculars

Sona Moby. A cada tecla de piano hi veus una braçada mentre els plataners van passant per les finestretes del cotxe, protegit per la seva ombra. L’aigua et regalima encara per l’esquena i et mulla la samarreta, tot i que alguna gota prefereix els contorns del teu generós nas per lliscar fins a posar-se’t sobre els llavis. Te l’empasses agraït, la seva salabror recordant-te que fins fa poca estona els papers estaven canviats.

          Al final de l’avinguda l’asfalt gira i novament les pupil·les se’t dilaten perdent-se en l’horitzó que acabes de visitar. Què té aquella línia que no et pots resistir mai a perseguir? Rius en veu alta per la teva pròpia ingenuïtat: des de ben petit l’horitzó serrat de les muntanyes, el sinuós dels prats, el difós de la posta i sobretot aquest mateix que separa el cel del mar t’ha cridat sempre a esbrinar què hi amaga més enllà.

Però mai n’hi ha prou. Sempre hi ha un enllà més enllà del més enllà.

El carrer torna a marxar i, a contracor, vas deixant el mar enrere.

Dos segons són suficients per despertar una estranya barreja de felicitat i tristesa alhora, com si fes segles que te n’haguessis separat. Penses a girar cua i tornar-hi novament, però la teva condició d’humà, sempre la teva maleïda condició d’humà, et segresta per a complir amb les humanes obligacions.

La música suau i acollidora de Moby accentúa la nostàlgia.

Nostàlgia d’aquell moment en el que la frescor de maig de la Mediterrània t’ha absorbit sobtadament, enviant una pulsació gairebé sísmica per cada cèl·lula de la teva pell. L’aigua escolant-se per dins el casquet de silicona per conquerir finalment la ment. Nostàlgia d’aquelles primeres braçades fàcils, suaus, amb el batec rítmic dels Quims acompanyant-te a cada costat, la mirada còmplice sota l’aigua, el somriure i fins i tot la rialla subaquàtica que se t’escapa feliç com una criatura.

Nostàlgia de la costa que s’empetiteix als teus peus, avui que fa dia de perpendicular, abans que l’estiu espatlli el paisatge omplint-lo de barques assassines.

Nostàlgia de les aturades calmades, la mirada enrere, el poble empetitint, les muntanyes despuntant, la mirada més àmplia, clara, llunyana. Nou-cents metres i aquell moment, oh! aquell moment en què el to verdós difuminat del fons invisible diu adéu lentament per a marxar més avall, més avall, i emportar-se així el reflex del sol sobre la sorra.

I dos quilòmetres i el poble és una línia difusa, i el fons és tan lluny que llavors sí, allò que tan buscaves t’abraça.

El blau de les perpendiculars.

Un blau indefinible, més aviat un buit on els rajos de sol es fan visibles caient del cel i travessant la superfície com ocells pescadors, només per perdre’s en la profunditat recordant els reflexes màgics dels vitralls d’una església.

Columnes de llum que t’envolten per tots costats i que es fan inabastables a cada braçada. Per això continues.

Cercant més enllà, endavant, sempre endavant.

Gavines curioses que et sobrevolen un cop i un altre a ras de superfície, gairebé fregant-te. I van. I tornen. I marxen, i on aneu? Busqueu dofins i digueu-los que estem aquí!

Dos quilòmetres i mig. Les fotos amb els Quims, les abraçades marines.

La mirada arran d’aigua, l’horitzó segueix igual de llunyà. I en l’altra direcció, el poble és ara l’horitzó, un fil blanquinós gairebé imperceptible.

Photo by Quim Gambín

I llavors la mirada interior, cap al fons, la que no pot faltar mai.

El blau tridimensional esquitxat de llum i de mil matisos, el blau que s’enfosqueix, lliure de barreres, t’hipnotitza, net, pur, atordidor. T’hi capbusses, una mica, el que et deixen el cansament i les ulleres de natació no aptes per a fondàries.

Consumada la perpendicular, cal tornar, no sou dofins.

Nedar, lliscar, fluir, una trilogia que fa anys que t’acompanya i que avui retorna amb força. Tots tres entreu en la màgica i espontània sincronia. Les braçades se us acompassen, com en un ballet perfectament coordinat, les respiracions a una banda i una altra. Divergiu, convergiu, divergiu, convergiu.

I la terra que s’apropa, i el procés s’inverteix.

Amb les suaus onades empenyent-te, la sorra se t’acosta i poses els peus a terra.

La Voll-Damm i el llom amb formatge amb els Quims i els peus descalços a la sorra et recorden que ser humà pot ser molt ben parit. Un darrer bany, de propina.

Escoltant les darreres notes de Moby al cotxe mentre treus les claus del contacte, el record del blau de les perpendiculars encara t’humiteja els ulls.

Converteixes el record en una promesa:

Enllà. Més enllà.

Demà. O potser demà passat.

Qui sap.

El món es veu diferent des de 2500 metres de la costa!
El món es veu diferent des de 2500 metres de la costa!

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *