Ensalvatgim-nos

Guarnit amb una samarreta de bola de drac estripada i una bata més vella que l’anar a peu, la tassa de te m’escalfa les mans. La meva respiració es fa visible en l’aire gèlid del matí. Al lluny, molt lluny de fet, la neu dels Pirineus francesos reflecteix els primers rajos de sol.

Els pica soques més matiners ja visiten la menjadora on els he deixat les innecessàries engrunes de pa. A cada pas, la pinassa cruix sota les meves sabatilles mentre m’acosto al compostador. Està ben remenat; la guineu ha tornat a venir, o ha estat la geneta?

Baixo a la bassa i m’assec a la meva pedra. Les granotes a aquesta hora encara estan amagades, però sí que veig els capgrossos de tòtil cuejar per sota la llentia d’aigua.

Aixeco la vista. Ostres, caldria netejar les caixes niu perquè ja he vist alguna mallerenga enduent-se molsa de la surera morta.
Potser que em vagi a fer un altre te. Saludo el nesprer i uns metres més amunt acarono la forma espiralada del pi Gaudí, recordant aquell dia de fa una vintena d’anys…

– Este árbol hay que cortarlo, está en medio del paso – em deia l’operari.

– No, aquí no es talla ni un bri d’herba que no sigui absolutament necessari.

– Pero la excavadora…

– Esquiva’l com vulguis, però no el toquis.

El coi del síndrome del buldòzer, maleïda malaltia massa estesa a la humanitat. Cases de ciment plantades enmig de terrenys arrasats on una pomera esquifida i una exigent gespa pretenen compensar la brutal i tràgica expulsió dels seus habitants originals.

Dret aquí mateix, uns mesos abans de salvar en Gaudí, ho havia entès.
Acabava de signar les escriptures de propietat del terreny i m’ho mirava tot esperant descobrir què se sentia en ser “propietari”, com quan a les pel·lis el pare diu al fill todo esto será tuyo.
Propietari d’arbres, ocells, plantes, papallones, la brisa, olor de terra humida, el sol a l’esquena…

Sobtadament, m’havia caigut la cara de vergonya. Aquell trosset de bosc i els seus habitants portaven allà des que el temps era temps. Qui em creia que era jo per proclamar-me amo de res?

Em va canviar la mirada.

Vaig parlar en veu alta:

“Desitjo viure entre vosaltres, pertànyer a la vostra comunitat. Anhelo la vostra acceptació, protecció i fins i tot el vostre amor. Acolliu-me i em dedicaré en cos i ànima a restablir-vos a allà d’on no hauríeu d’haver estat mai destorbats. Acolliu-me i us ajudaré a recuperar el planeta.”

Encara espero que em responguin, es veu que a la natura no l’impressionen gaire els discursos condescendents dels humans…

Però vaig tirar pel dret, com faig sempre, i aquí estic, prenent te, com a bon anglès, confinat a l’Edèn que vaig atrevir-me a anomenar La Clariana de Fabra, unint el meu amor per la natura i per la llengua que Pompeu Fabra va glossar (Clariana: petit espai serè entre núvols, clar en un bosc, per on passa la llum).

Però, m’hi he dedicat realment en cos i ànima?

La casa, de fusta, construïda ja en aquells anys amb criteris de sostenibilitat, es fon amb l’entorn i ni es veu quan te n’allunyes.

El bosc no només està pràcticament intacte sinó que hi ha més vida que mai.

La bassa que vaig construir ha contribuït a recuperar espècies de la zona que estaven en perill i les caixes niu ofereixen refugi a ocells i ratpenats que tenen dificultats a trobar forats naturals perquè els boscos són massa joves.

La recompensa: felicitat i auto acompliment.

Però em manca encara alguna cosa.

El te no fa miracles, però està molt i molt bo (us sona?).
Mentre la tetera me’n bull un altre, observo per la finestra l’albercoquer que aquest any s’ha rebel·lat i no ha donat fruits.

En la meva condició d’humà, la meva relació amb la natura segueix essent injusta. Em cal explorar maneres d’exigir-li menys i aportar-li més. Trobar l’equilibri.

Reduir la petjada ecològica no ha de consistir només en emetre menys CO2, produir menys residus i malbaratar menys energia (que també, eh!), sinó que pot ser tant o més gratificant ser proactiu, convidant la natura a reconquerir el nostre entorn, però sobretot convidant-la a reconquerir-nos l’esperit:

Tancar el paraigües durant un ruixat, banyar-nos al riu o al mar a l’hivern, passejar i esgarrinxar-se (una miqueta, va) bosc a través lluny dels camins. Que les nostres filles i fills toquin bitxos, s’embrutin de terra, distingeixin aquella granota que veuen cada dia.

La tetera salta i ràpidament aboco l’aigua bullent dins la tassa, on la natura es disposa a regalar-me l’essència de les fulles encapsulades en paper.
Es pot fer, em dic. Aliar-nos amb la natura. Sense renunciar a ser humans.

Una sargantana s’amaga al mur de pedra seca que porto construint roc a roc al llarg del temps. A cada viatge al bosc en porto una o dues i les vaig col·locant aquí i allà. És espectacular com la paret s’ha anat estenent i naturalitzant, acollint plantes i animalets a les seves moltíssimes escletxes.

I llavors entenc què és el que em manca.
Multiplicar-me.
No pas com els pans, ni afegint pàgines al meu llibre de família, no.
La Clariana ja està tan naturalitzada com podria estar. El que manca és multiplicar Clarianes, crear espais renaturalitzats.

Espatllo, com a bon anglès, el te posant-hi llet.

I mentre el primer glop em crema lleugerament la gola, el meu optimisme incorruptible, basat en fets reals, em porta a imaginar un món on a cada llar, sigui un pis o una casa, amb jardí o sense, a poble o ciutat, algú es posa les ulleres de la nova mirada, es prepara un te, i es disposa a ser feliçment reconquerit.

Faig un altre glop, i torno a parlar en veu alta, però aquest cop a mi mateix, que no necessito respondre’m:

Fem-ho.
Amb paciència, sense radicalismes, pas a pas.

Humanament, ensalvatgim-nos.

6 thoughts on “Ensalvatgim-nos”

  1. Montserrat Bravo Ortiz

    Endavant, James !!
    A poc a poc, sense radicalitzar, “re-naturalitzant” espais… gran idea ! Tots podem possar el nostre granet a la natura! Si, gran projecte !

    1. Hola Montse, moltíssimes gràcies pel teu comentari que, per cert, és i ja per sempre constarà com el primer que es va fer a aquest web. Espero poder inspirar idees, renovar pensaments i sobretot, distreure, que ens cal molt a tots. Moltes gràcies de nou, una abraçada!

    1. jamesmanresa

      Moltes gràcies, per a mi és molt important el vostre feedback i espero que sigueu uns crítics molt i molt sincers. Espero aportar!

    2. jamesmanresa

      Moltes gràcies a tu, si us plau no dubtis a fer-me saber qualsevol cosa que no funcioni, agradi o estigui equivocada.
      Salut

  2. Resumim tot en tres paraules “ETS MOLT GRAN” segueix així que ho fas molt bé.
    Nosaltres per allà el 2004 vàrem salvar una alsina de les màquines quan el veí va fer el mur linder entre les parcel·les.
    Unes braçades company marítim.

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *