BIO
Per què sóc qui sóc
Maig de 1997
De peu en aquest petit tros de bosc inclinat, tinc clar que és aquí on vull viure. Una suau primavera escampa el seu Sol sobre mi i m’embolcalla el que m’agrada anomenar “silenci natural”: ocells piulant i, si m’ho permeteu, el rumor de la brisa mediterrània.
Miro al meu voltant, absorbint cada detall: pins, alzines, papallones, gajos, mallerengues i d’altres ocells creuen el paisatge a gran velocitat en totes direccions.
Obro els braços i amb ulls humits, parlo.
“Desitjo formar part de vosaltres, viure entre vosaltres, pertànyer a la vostra comunitat. Friso per la vostra acceptació, protecció i fins i tot amor."
"Acolliu-me i us ajudaré a reconquerir el planeta.”
Tot havia començat amb un patata.
Una vintena d’anys abans, a Pineda de Mar, un tranquil poblet costaner entaforat entre la Mediterrània i les muntanyes del Montnegre, fitava impacientment un test. La terra no semblava moure’s ni mostrar cap senyal de vida. M’estava decebent per moments; m’havien ensarronat les mestres de l’escola? L’estava regant massa? Havia entès correctament les instruccions?
Potser el meu català no era prou bo. De fet, havia nascut a Anglaterra i feia pocs anys que ens havíem traslladat a Catalunya. Ma mare, na Christine, era anglesa i mon pare, en Josep, català, però tots dos m’havien parlat sempre en anglès, conscients que això m’obriria portes quan em fes gran (Gràcies!).
Segons la Senyoreta Montse, si tallaves un tros de patata que contingués una mena d’osca i l’enterraves, en sortiria una planta i produiria més patates.
Ostres! Alimentaria la meva família i els estalviaria d’anar a comprar!
Però allà no s’esdevenia res, nothing, rien, nada! La punyetera patata no feia res de res, i això que ja feia mitja hora que l’havia plantada!
Uns dies més tard, era a la cuina quan de reüll em va semblar veure alguna cosa verda. Enmig del test oblidat, una petita planta havia aconseguit travessar la terra seca i aixecar-se uns impressionant dos centímetres. Allò era màgia, màgia autèntica, vull dir: qui s’esperaria que d’una patata en sorgís una planta? Vaig cridar.
Havia d’explicar-ho a la iaia Antonia.
Ella vivia a la planta baixa d’un edifici al centre del poble i havia aconseguit convertir el pati interior en un preciós jardí admirat per tots els veïns. S’hi passejava inspeccionant les plantes una a una, cada dia, arrancant delicadament fulles seques i pètals marcits. Quan es considerava satisfeta amb la feina, preparava un plat amb engrunes de pa i me’l donava perquè les deixés al terra del jardí. Llavors tots dos tornàvem dins de casa i des de la finestra observàvem com els ocells se’ls cruspien com si no hi hagués demà.
Però jo no sempre mirava els ocells. Contemplava la iaia Antonia.
Tenia la boca entreoberta, amb els llavis corbats cap amunt a les comissures en un dolç, gairebé infantil, somriure, i els seus ulls verdosos desprenien una lluentor especial, com si somniessin. Una vida saludable, però no fàcil, li havia regalat una pell suau com la d’un nadó, tot i que li apareixien algunes arrugues a les galtes i al front que li donaven un aire entranyable quan somreia. El jardí se li reflectia a les pupil·les i em donava la impressió que allà s’hi ocultava una profunda complicitat, un paradís secret on amagar-se quan la vida quotidiana es podia fer pesada.
Fitant bocabadat la patatera, vaig sentir que la clau d’aquell mateix paradís se m’acabava d’entregar.
Podia veure-hi amb la mirada de la iaia Antonia.
Vaig començar a plantar pinyols de llimona, de poma i de tot el que em queia a les mans amb més o menys èxit. Els camins del voltant, que s’endinsaven en camps de cultiu o de vegetació baixa, es van convertir en el meu pati. Els recorria explorant-ne cada planta, aixecant cada pedra, buscant abelles, insectes, cargols... Quan arribava al final dels camins, la curiositat m’empenyia a buscar-ne de nous més enllà, així el meu pati anava ampliant-se fins a penetrar els boscos del Montnegre i les planes que envoltaven alguns camps.
Sovint somiava, literalment, que trobava un estany a les muntanyes, i la sensació de felicitat era tan forta quan em despertava que m’empenyia a anar sempre més enllà buscant-lo: potser darrere d’aquell cim? Darrera aquella vall? Més enllà? Més enllà, sempre més enllà.
L’estany no apareixia, així que em conformava amb les basses i safareigs dels pagesos. Allà hi passava una cosa fascinant: unes petites criatures amb cua es convertien en granotes i gripaus.
Per alguna raó desconeguda, l’aigua m’atreia irresistiblement. Allà on n’hi havia, la vida proliferava generosament, bé a dins mateix en forma de peixos i larves de tot tipus, bé al voltant atraient ocells i ratpenats que en bevien fregant la superfície en vol rasant.
L’aigua. Sempre l’aigua.
La meva incansable tossuderia m'aportava de tant en tant algun èxit, com l'adopció d'un pollet que havia caigut d’un niu.
La capsa de sabates obrint-se, el pollet piulant, i jo donant-li cucs de terra amb unes pinces. La capsa obrint-se, el pollet aletejant, fent vols curts per la meva habitació.
I finalment, el pollet ja no tan pollet a la mà, la finestra que s’obre, la mà estesa, i el pollet ja no tan pollet que l’abandona i vola cap als arbres amb èxit. I les meves llàgrimes de felicitat i de pena alhora per deixar de veure un amic acabat de conèixer.
Els meus records d’infància estan farcits de viatges al meu poble d’Anglaterra, Letchworth Garden City, la primera ciutat-jardí dissenyada per Ebenezer Howard i casa també de la primera rotonda del món, construïda el 1909. La seva abundància de jardins i les seves zones verdes plenes de prats florits, roures, esquirols, petits cérvols i d’altres criatures que es deixen veure amb facilitat em van impulsar a devorar llibres sobre naturalisme, paisatgisme, jardineria i qualsevol altre que mostrés color verd a la portada.
Més endavant, els National Geographic originals americans del meu pare encara van exacerbar més la meva curiositat pel fascinant món natural.
Als 16 anys, acabat d’apuntar a natació, vaig fundar juntament amb un company i amic nedador (Hola Johnnie, com estàs germà marítim?) una “empresa” de jardineria natural, un concepte que en aquells temps no coneixia gairebé ningú, però que ara ha pres una rellevància vital a la meva vida. En realitat al currículum de la nostra “empresa” només hi va acabar figurant una esgarrinxosa poda esbarzers del jardí d’una amiga i poca cosa més.
Aquesta història tindria tots els visos per a acabar essent el principi de la biografia d’un biòleg, botànic o geògraf.
Però seria massa previsible, així que de voler ser jardiner o veterinari vaig passar a voler ser pilot d’avions, i de voler ser pilot d’avions vaig acabar treballant en un hotel com a recepcionista i posteriorment, després de fer algunes feines com a jardiner pel meu compte, en una gestoria.
Allà per primera vegada semblava tenir els recursos per mirar d’emancipar-me.
Havent-me criat majoritàriament prop de la Natura, no em veia capaç de tancar-me en un pis al poble, així que vaig començar a buscar un terreny per les urbanitzacions dels pobles del voltant.
Un dia de primavera (sí, sona molt tòpic, però és que era un dia de primavera, i a més TÍPIC!) vaig trobar un terreny a dalt de tot d’una urbanització, al final d’un carrer sense sortida, limitant literalment amb el Parc del Montnegre. Hi feia sol, hi cantaven ocells a dojo i no hi havia cases enganxades al costat. Me’n vaig enamorar i me’l vaig comprar, a més a més a un preu molt, però que molt assequible.
A la notaria estava acollonit. Comprometre’s a pagar una hipoteca impressiona i encara m’hi havia de fer una casa, però el lloc m’havia enamorat.
En sortir de la notaria vaig tornar al terreny que acabava de comprar i allà va tenir lloc l’escena amb la que començava, la d’il·luminat que parla a la Natura.
Havent voltat moltíssim buscant terrenys i mirant també cases per les urbanitzacions, hi havia una cosa que no m’entrava al cap de cap manera: la majoria de cases estaven envoltades de terreny erm, mort. El que en diríem el “jardí” podia tenir alguna planta, però en general eren espècies exòtiques que calia regar i mantenir molt, i en molts casos el “jardí” era una plana pavimentada amb algun arbre fruiter o una olivera dissimulant i sovint ni tan sols això.
Què hi feia aquella gent allà?
Quin sentit tenia anar-se’n a viure a una zona originalment natural per a arrasar-ho tot?
Això és el que tenia al cap en tornar al terreny després de la notaria. Em sentia culpable, jo, pel que feien els altres “humans”. Sentia que havia de demanar perdó. Jo tenia clar que era un convidat, i un convidat no destrueix la casa on el conviden. S’hi posa còmode, respecta el lloc i s’adapta a les circumstàncies.
Vaig començar a desbrossar a mà el terreny a estones lliures, ja que era completament impenetrable.
Tan espès era el terreny, que no va ser fins mesos més tard que vaig descobrir una petita plana aclarida terreny endins amb dos arbres molt grans caiguts enmig. En un moment donat vaig perdre de vista en Jordi, un amic meu que m’estava ajudant. El vaig cridar:
-Jordi! On ets?
- A la clariana! -em va contestar.
I així va néixer el nom amb què em refereixo a aquest petit tros de planeta on visc.
La Clariana de Fabra
Clariana: Petit espai serè entre núvols. Clar en un bosc, per on passa la llum. (Diccionari Pompeu Fabra)
La definició transcendeix més enllà de la literalitat de les paraules.
Aquell racó de món, a bagueny i costerut, es va convertir en la meva obsessió, el meu camp d’experimentació.
Tenia clar que no volia pavimentacions ni grans obres de cap tipus; volia adaptar-lo lleugerament a les meves necessitats sempre aprofitant els recursos naturals que m’oferia.
Vaig aprendre que amb pedres i troncs es pot fer gairebé de tot pel que fa a camins i retenció de terres.
Que el tub de suro romanent d’un arbre mort és un material excel·lent per a fer caixes niu, que la pluja és un aliat molt valuós quan en vas coneixent per on li agrada fluir, que el sol i l’ombra són un matrimoni que es complementa molt bé, que els arbres junts aguanten millor el vent que sols...
No acabaria mai...
A dia d’avui, La Clariana s’ha convertit en un Edèn autosuficient amb una abundància de vida que fa les delícies de qualsevol que tingui la mirada predisposada.
Una bassa que allotja granotes verdes, reinetes i pintades, larves de libèl·lules, salamandres, tòtils, gripaus i tota mena d’insectes. A l’estiu s’hi poden veure algunes serps de collaret, serp verda, blanca...
Ocells com el gaig, el pit-roig, mallerengues carboneres, blaves i emplomallades, pica-soques blau, tallarols, etc... abunden en un moment o altre de l’any, omplint l’aire pur de cants i piulets. Els ratpenats i els dragons s’afarten de mosquits al capvespre i de dia les sargantanes apareixen i desapareixen del mur de pedra seca.
A les nits, una càmera de foto trampeig ens descobreix que gairebé cada dia ens visiten guineus, genetes, fagines mentre que d’altres es deixen veure prou fàcilment com els ratolins o eriçons.
Després hi ha hagut moments màgics d’interacció en diferents moments al llarg dels anys, com quan una guineu a qui vam acabar nomenant Foxy ens venia a veure cada nit durant un estiu sencer i menjava de la mà de les meves filles. A les barbacoes no faltava mai i s’hi podia passar hores, per a fruïció dels nostres convidats al·lucinats.
O el cas d’un pit-roig que em seguia a tot arreu i es posava sobre la meva mà o espatlla, com si fos el lloro d’un pirata. Fins i tot quan arribàvem a casa amb el cotxe, el pit-roig apareixia al cap de pocs segons venint-me a buscar a la porta. Un altre estiu, una sargantana se m’acostava a agafar-me dels dits mosques vives que havia capturat dins de casa i se les menjava allà mateix.
Era conscient que no tothom viu, com jo, al costat d’un parc natural. Però precisament per això, amb més raó encara, algú que visqués en un pis o una casa més urbana podia gaudir d’una transformació miraculosa, podia convertir una carbassa en una carrossa. I al contrari que la Ventafocs, no calia màgia ni hi havia límits de temps per a convertir un balcó, una finestra, un jardinet, un pati, una terrassa... en un micro-paradís que contribuís, en la mesura de les seves possibilitats, en recuperar biodiversitat autòctona.
Si canviava la mirada.
Deixar de veure les limitacions per a veure les possibilitats.
Deixar de veure els entrebancs per a veure les recompenses.